Encanteris i altres paraules en llatí

Seguint les novel·les descobrim una creació sovint emprada pels autors de literatura fantàstica: la invenció d'una nova llengua. És molt probable que la nostra autora seguís l'exemple d'un dels escriptors de literatura fantàstica amb més renom, J.R.R. Tolkien, autor de la trilogia El Senyor dels Anells, que a partir de les llengües que ell mateix havia inventat, va crear uns personatges que s'hi comuniquessin i una història per poder-les fer realitat. El fet, doncs, és que aquestes llengües tenen moltes similituds amb el grec i el llatí. També trobem altres exemples, com el cas de Jules Verne, Frank Herbert, Robert Jordan o Arthur Machen, creador del aklo, que ha estat usada per d'altres escriptors. Fins i tot, s'hi han atrevit guionistes, com els de la sèrie de culte Star Trek que van inventar el Klingon, la qual té actualment uns set mil parlants arreu del món.

En el cas de Harry Potter, J.K. Rowling no ha ideat una llengua nova, sinó que n'ha adaptat una d'antiga per certes terminologies pròpies del món en que està ambientada l'heptologia. D'aquesta manera, enlloc d'aportar una nova creació lingüística, innecessària ja que els personatges que parlen segueixen sent humans (amb poders màgics, però, a la fi, éssers humans), agafa la llengua de prestigi de la cultura selecta anglesa, i que no és la base de la seva llengua, com ho és de les romàniques, per perfeccionar la terminologia que empren els integrants del món màgic. Per tant, l'autora no pretén inventar una nova llengua, ni tampoc fer que el llatí esdevingui una llengua màgica. L'important és l'aparença, ja que el llatí ens acosta inconscientment al món semi-medieval del qual pren caire la màgia de Harry Potter.

 

 

Descobrim, doncs, un conjunt d'encanteris i maleficis, la terminologia específica del món màgic de la qual parlàvem, els acabaments dels quals són en -um, que els fan sonar per defecte com un acusatiu, i en -o o -a, que remeten a accions verbals o a substantius de la primera declinació, encara que no tinguin una correspondència exacta en llatí clàssic. Així, trobem exemples com acció, reduccio, reparo, lumos (més exòtic que l'original i correcte lumen), impedimenta, sonorus, ridikkulus (on la doble k el fa, efectivament, més ridícul), stupefy (una forma anglicitzada per stupefacere), expelliarmus, crucio, imperio, furnunculus ("que causa un gra", és a dir, furunculus), tarantallegra (barreja de taràntula i allegro, amb ressò de la dansa tarantel·la), aparecium, delirius, densaugeo, diffindo, dissendium, enervate, ignitio, obliviate, petrificus totalus, priora incantamenta, rictusempra, fidelius, finite incantatem, o bé la proposició sintàctica correcta expecto patronum, per a un dels encanteris més rellevants de l'obra.

Per altra banda, també trobem un tipus de mags amb poders trasfiguratoris anomenats animagus (animalis i magus) i una poció polyjuice (grec πολύ, múltiple). La perla dels llatinismes és el lema de Hogwarts, draco dormiens numquam est titillandus, una divertida forma de traduir el proverbi anglès "let sleeping dogs lie" (TRAD. "deixa les coses com estan"). Tot i que el llatí de l'obra és superficial i anecdòtic, fer-lo servir com a llengua litúrgica i reconèixer-li la sacralitat de la llengua inintel·ligible posa de manifest que Rowling segueix una tradició de reverència sagrada envers la llengua que no s'entén. 

Cal destacar que a les pel·lícules alguns dels personatges parlen Parsel, la llengua de les serps, que ha estat creada només per les edicions cinematogràfiques. En el llibre s'esmenta l'existència d'aquesta llengua, però, no apareix escrita.

Comparteix-me!